Visita geològica de P. Fallot i M. Gignoux a Calp.

Fa quasi cent anys, el 1921, dos científics francesos immersos en un treball de camp passaven per Calp, vists segurament per la població local com uns excèntrics estrangers. Paul Fallot i Maurice Gignoux, no tenien la intenció, com molts investigadors dedicats a la botànica que visitaven la vila, d’aconseguir un exemplar de Silene d’Ifac (Silene hifacensis) per completar els seus herbaris. El seu camp d’investigació era un altre, eren geòlegs. A P. Fallot (1889-1960), en aquells moments professor de geologia i paleontologia en la Universitat de Grenoble, no li venien de nou aquestes eixides de recerca al voltant, des d’Andalusia a Mallorca (sobre aquesta va versar la seua tesi doctoral),  de les serralades bètiques. N’hi havia fet vàries gràcies al fet que la seua família era econòmicament benestant. M. Gignoux (1881-1955), professor de geologia en la Universitat d’Estrasburg, havia coincidit amb l’anterior a Grenoble, on els dos treballaren abans de la Primera Guerra Mundial sota la supervisió del professor W. Killian.

El seu recorregut en cotxe de cavalls s’havia iniciat a València i, seguint la costa oriental espanyola, acabaria a Almeria. Com a punt de partida en l’organització d’aquesta eixida de camp s’havien servit del Mapa Geològic d’Espanya a escala 1:400.000 de 1889, poc definit per a ells per la falta d’estudis paleontològics. I més encara per a nosaltres, ja que atesa la complexitat geològica del nostre terme, sorprén la simplicitat que es reflectix en el mapa, tot és miocé (25-5 milions d’anys o Ma) menys el Penyal d’Ifac que és marcat com a cretaci i no hi ha rastre de l’eocé (56-34 Ma) o oligocé (34-23 Ma). També tingueren en compte els comentaris sobre el mateix que va reflectir Lucas Mallada en els set volums de la “Explicación del mapa geológico de España”.

Desgraciadament, no disposem dels seus quaderns de camp. No sabem qui els guià en la visita i els mostrà els camins i sendes o si passaren la nit a Calp. Però en canvi sí tenim llibre on resumiren tot el que descobriren i part de l’arxiu fotogràfic, que ens permetrà refer el seu camí i gaudir de paisatges antics.

Com s’ha comentat abans, aquestes terres no eren desconegudes per a un d’ells. Feia menys de deu anys, el 1913, just abans d’allistar-se a l’exèrcit francés en declarar-se la Primera Guerra Mundial, Fallot havia visitat la zona sud de Bèrnia, pujat al seu cim, des d’on havia observat l’intrincat paisatge geològic, i travessat els túnels del Mascarat en direcció a Calp (Fot. 1). Deixant-nos una vista del Castell del Mascarat i una curiosa mostra de l’estat de la carretera nacional, amb el ferm de pedra matxucada i els muntons de grava a la vora d’ella per reparar-la. No sabem si va anar molt més enllà, el registre fotogràfic acaba ací.

Sí que n’hi ha de la de 1921. Vinguts de Benitatxell, continuant la revisió del que ells creien continuació de la conca miocena de Benitatxell-Gata (encara quedava temps perquè es definira com a independent i s’anomenara Sinclinal de Benissa) composta per margues, el que nosaltres anomenem “tap”, solcades per barrancs plantats de vinya, enquadrada entre el sud del Montgó, el Tossal gros, el vessant S i SO del Tossal de Navarro, “Santa Bàrbara” (ermita de Pinos a Benissa), la vessant NE de la Serra de Bèrnia i la “Punta d’Ifach”, aplegaren a Calp.

Com un turista més, no van resistir la temptació de fer-se una foto des del Tossal de l’Ermita amb el Penyal d’Ifac al fons (Fot. 2). En la foto resulta curiós observar les barques varades davant la Duana un poc abans de la desembocadura del Barranc del Quisi.

Ifac, fins aquell moment aquest es creia la prolongació d’una estructura cretàcia (145-66,4 Ma) que continuava cap a Benitatxell i el Cap de la Nau. Ells foren els primers a advertir, encara que no ho tenien del tot segur, que el que tenien al davant eren calcàries blanques nummulítiques eocenes cavalcades obliquament sobre les margues miocenes. El que significava que tota aquella mole de pedra s’havia desplaçat des de lluny fins allí.

Tampoc es resistiren a fer-se una altra fotografia en la pedrera de pedra tosca, que no són res més que dunes fossilitzades de l’era glacial (l'escrit inicial posava interglacial, error. En l'últim periode glacial la mar va recular més de 10 Km, deixant una gran quantitat de dipòsits fins exposats a l'acció del vent. El resultat, grans acumulacions d'arena acompanyades d'algunes closques de moluscs, les dunes, recolzades sobre els accidents del terreny. Amb el temps, tal i com passa en el cordons dunars del nostre litoral, cresqué vegetació sobre elles, deixant-los també les arrels el seu rastre fòssil. Al final les condicions climàtiques feren que es compactara donant lloc al que podem veure a dia de hui), a la vora dels Banys de la Reina (Fot. 3). 

 Sense oblidar el propòsit del seu viatge, deixaren constància amb una foto panoràmica (Fot. 4), presa des del mateix Tossal de l’Ermita i orientada al SO del terme, de la serena bellesa del paisatge, que amagava una complexa i convulsa activitat geològica, que ara ells descobrien al món. A més, en ella se’ns presenta una visió d’aquesta part del terme de Calp en un temps en els que s’havia aplegat a la màxima ocupació del terreny disponible per als cultius i la pressió ramadera i la necessitat de llenya havia deixat les muntanyes pelades. Sense cap de les construccions turístiques actuals, quasi costen de reconéixer els punts clau i es fa més present la similitud, en una escala reduïda, de Toix amb Bèrnia, de la qual és continuació.

Revisada la costa es dirigiren a Oltà, el “Peñón d’Hotla” segons ells, pujant fins al cim sud. Des d’allí observaren com el “Barranc de Calp o Mascarat” talla la serralada i desemboca en la Cala Blanca (Fot. 5) o com les roques oligocenes de Toix i Bèrnia estan en contacte amb les margues miocenes del sinclinal (Fot. 6) i. En aquesta caminada ascendent comprovaren que el que es deia en el Mapa Geològic d’Espanya no era cert i que en realitat es tractava d’un bloc de roca calcària eocena suportat per les margues miocenes. Just el mateix que havien observat per al Penyal d’Ifac. El que significava que en un moment donat un mantell eocé havia lliscat sobre el més jove miocé i després de dividir-se en diferents parts havia donat lloc a Oltà, Ifac i, descoberts més tard, Cosentari i part del Tossal de la Cometa.

Baixant, de camí a Santa Bárbara (la partida de Pinos a Benissa), en la meitat de la vessant es trobaren la sèrie de margues blaves interrompuda per algeps colorats que, encara que amb dubtes, li semblaren algeps de Keuper triàsics (251-201 Ma) (Fot. 7). Aquesta disposició intercalada de materials no coincidents en l’escala temporal, els va fer pensar en grans dislocacions dels estrats. Efectivament, anys després s’ha comprovat que la distensió que va provocar la falla del Mascarat provocà el sorgiment a través de les capes miocenes d’algeps triàsics i d’unes roques negres anomenades ofites. Els primers, per la seua càrrega salina donaren un caràcter salat a les aigües de la zona i d’ací al nom Barranc Salat. Les segones foren la causa de l’existència de la Pedrera de la Mola.

Fins ací el recorregut de P. Fallot i M. Gignoux pel terme de Calp, que a banda de reconéixer la diversitat geològica del terme, ens permet gràcies a les fotografies que ens deixaren tindre una finestra al que va ser, no fa tant, Calp.

Bones Festes a tots!

Bibliografia.

Gignoux, M. i Fallot, P., Contribution à la connaissance des terrains néogènes et quaternaires marins sur les côtes méditerranéennes d’Espagne, Madrid, 1927.

Ibàñez Rosselló, V.L. , Geologia i clima, dins el llibre del Tercer Centenari de la Cometa, en premsa.

Arxiu Universitari de Granada - http://archivo.ugr.es/

http://annales.org/archives/x/fallot.html

https://fr.wikipedia.org/wiki/Maurice_Gignoux