Religiositat en l'antic Hisn de Calp

La religió és un fet consubstancial a l’ésser humà des dels inicis dels temps. Cada cultura humana ha conreat la seua i ha provat d’estendre-la a tots els territoris que ha dominat. En aquest procés ha omplit el paisatge d’edificis religiosos, en moltes ocasions aprofitant construccions de culte anteriors, i ha adoptat les tradicions populars per tal d’incorporar-les al seu nou imaginari.

Aquest article va d’això, dels diferents tipus d’expressió de la religiositat musulmana que hi havia en l’antic “Hisn” (castell en àrab) de Calp, que incloïa a Benissa, Teulada, Calp i Senija, abans de la conquesta cristiana. Dels que ens han aplegat materialment, dels que sols tenim referència en la toponímia o en la memòria popular i dels que tal vegada siguen anteriors a ella. Són: la mesquita, la ràbita i el morabit.

La mesquita era el punt de reunió dels fidels el divendres i des de la qual es marcaven les hores de res diàries. Quan parlem de les del nostre terme no hem de pensar en grans edificis a l’estil de la de Còrdova o Sevilla, sinó més bé de construccions simples similars a les nostres ermites actuals. Totes eren posseïdores d’un senzill minaret, d’un pou a la seua vora per tal de fer les ablucions i, en el seu interior de la quibla orientada, com la de la resta de les mesquites d’Al-Àndalus, cap al sud-est.

La “mesquita major” de l’alqueria de Llombers a Calp és la primera de la qual tenim constància documental. Va ser cedida el 1251 pel bisbe de Valéncia a Ramon de Savassona, veí de Dénia. Desapareguda com a tal, possiblement és l’origen de l’actual ermita de Sant Joan de la partida de la Cometa a Calp.

Ermita de la Xara (Simat de la Valldigna)

La de Senija va correr una sort similar, després de les Germanies va ser transformada en una església, que ja en el s. XVIII i XIX tornaria a reformar-se perdent-se qualsevol rastre d’ella. Segons la tradició en la casa del costat hi ha un pou que servia per a fer les ablucions prèvies al res.

De la de Benissa no sabem res. Però, tal com vaig teoritzar en el llibre de moros i cristians de l’any passat, l’antiga església també podria haver-se construït sobre la mesquita de la localitat, per la seua orientació i el fet de tenir un pou al costat.

A més, també en terme de Benissa, situada a prop de les cases del Binyent es troba el topònim La Mesquita. Cal recordar, que en aquella zona quedaren gran part de les terres assignades a les comunitats musulmanes, després del repartiment posterior a la conquesta de Jaume I.

Ràbita de Guardamar

La ràbita és una paula que procedeix de l’àrab clàssic” ribāṭ”, a través de l’àrab dialectal de l’al-Àndalus, “rābiṭa”, que fa referència a un lloc d’estació dels musulmans que es dediquen a la pietat i la guerra santa. En terme de Benissa tenim el Tossal de la Ràpita. Topònim en el qual s’ha produït un canvi en l’oclusiva labial, de “b” a “p”.

De moment no s’ha trobat cap resta d’ella i, per això, per fer-nos una idea del que pogué ser haurem d’anar a Guardamar on a finals del s. XX es va descobrir una de les dues ràbides més ben conservades del Mediterrani Occidental. Aquella no està com la nostra terra endins sinó que es fundà als inicis del s. X a prop de la desembocadura del riu Segura, en un intent de controlar les rutes comercials cap a l’interior, característica comuna a la majoria dels ribats d'aquest període identificats al llarg de la costa andalusina i magrebina. Inicialment es tractava d’un complex comercial i religiós, pensat com a residència esporàdica lligada a les rutes marítimes comercials. Però a finals del s. X va canviar la seua concepció, afegint-se-li nous edificis i donant-li l’aspecte tancat actual, convertint-se en un complex exclusivament religiós dedicat al culte i l'ensenyança de l'Islam. Seria, per fer-ho més pròxim a la nostra manera d’entendre actual, un monestir. Amb la seua mesquita i les cel·les dels “morabits” que l’habitaven envoltant-la.

Moràbit del Nord d'Àfrica

EI moràbit, en àrab “murābiṭ” o “marbūṭ, segons el diccionari de l’Agència Valenciana de la Llengua pot fer referència al membre d’una comunitat religiosa militat (almoràvit), a un home piadós musulmà que pot viure com un ermità en el moràbit o a la tomba d’un musulmà considerat pròxim a Déu que la gent visita per obtenir la seua benedicció. Aquest últim fenomen, típic del Magrib i d’Al-Andalus, probablement relacionat amb cultes anteriors a l’arribada de l’Islam, cristians o més antics, no és acceptat pels musulmans estrictes.

En el terme de Teulada trobem la partida anomenada Moràvit. Topònim que també ha sofert un canvi de consonant, de la “b” original a”v”.

Normalment es trobaven pròxims a punts d’aigua i quasi sempre situats en llocs alts. A la seua vora sempre hi havia un arbre sagrat i, de vegades, un cementeri per a tots aquells que volgueren reposar al costat del sant. A més, en alguns d’ells era costum celebrar una festa anual, a la que acudien fidels en alguns casos de llocs molt allunyats buscant la benedicció de Déu, la baraca.

Molt a prop de nosaltres se’n celebrava una, tot just a Zanata o Atzaneta, una partida de l’actual terme de Benifato a la vall de Guadalest, on es rendia reconeixement al mestre sufí Abũ Aḥmad Ŷa^cfar Sĩd Bũna fins i tot quasi un segle després de la conquesta cristiana.

Font de Santa Anna (Benissa)

Abans d’acabar, voldria també recordar certes tradicions locals que ens han aplegat com a musulmanes i que probablement els foren transmeses pels hispans locals conquerits per ells. Es tracta de cultes relacionats amb les fonts d’aigua, dels que curiosament tenim dos exemples en l’antic “Hisn” del Calp: la font de la Jana a Teulada i la font de Santa Anna a Benissa. El primer que ens pot cridar l’atenció és la certa similitud dels topònims, que semblen compartir una mateixa arrel. I és que com comenta Daniel Climent en el llibre de l’ermita de Santa Anna, en àrab “aina” significa font. Motiu pel qual moltes fonts han acabat duent el nom de la santa. La segona cosa que les uneix és la seua tradició màgica, revestida de certa religiositat oficial.

En la font de la Jana es conserva la llegenda de la Joanaina, que també ens porta a la tradició musulmana dels “yinn” o genis masculins o femenins, que igual podien ser bons o roïns. Tradició que sant Vicent Ferrer sembla que va intentar conjurar en iniciar-ne una altra de nova, la de la Font Santa, just al constat de la pagana de la Jana.

De la de Santa Anna no conservem, a banda de l’auca de la fundació de l’ermita, cap relat anterior. Però el que sí que sembla ser cert, és que el lloc elegit no fou fruit de l’atzar, sinó que és hereu d’un llegat místic que es perd en la nit dels temps.

Bones Festes a tots.

Bibliografia

Cardona Ivars, Joan Josep et al., Els noms de lloc de Benissa, Benissa, 2006

Climent Giner, Daniel, Santa Anna, les fonts i les plantes, L’ermita de Santa Anna de Benissa, 2013

Farqane, Mariane, Novedades sobre la familia sufí de los Sĩd Bono, Sarrià nº 9, 2013

Ibàñez Rosselló, Vicent Lluís, Un toc de campana llunyà, Llibre Moros i Cristians Benissa 2018

Ivars Cervera, Joan, Els noms de lloc i de persona del municipi de Teulada, Teulada, 2006

https://es.wikipedia.org/wiki/Rábida

https://es.wikipedia.org/wiki/Morabito

http://harcajmv.blogspot.com/2011/05/la-rabita-de-guardamar.html

Fotos:
Intitut Cartogràfic Valencià

http://www.magmuseo.com/rabita-califal/

https://educalingo.com/es/dic-pt/marabuto