Fa quasi cent anys, el
1921, dos geòlegs francesos, Paul Fallot i Maurice Gignoux, recorrien la part
més meridional del terme de Benissa. Vists de segur pels locals amb els quals
es creuaren com a uns excèntrics estrangers. Tots dos havien coincidit en la
Universitat de Grenoble, on treballaren sota la supervisió del professor W.
Kilian (1862-1925) abans de la Primera Guerra Mundial. En aquells moments P. Fallot
(1889-1960) era professor de geologia i paleontologia en la Universitat de
Grenoble. A ell no li venia de nou una eixida de recerca com aquesta al voltant
de les serralades bètiques, des d’Andalusia a Mallorca (sobre aquesta última va
versar la seua tesi doctoral de 1922). N’hi havia fet vàries gràcies al fet que
la seua família era econòmicament benestant. Com la que el dugué el 1913 a visitar
la zona sud de Bèrnia, ascendint a ella i, aprofitant-se de la seua altura,
observar l’intricat paisatge geològic de la Marina Alta des de la seua falda
nord. També sabem que travessà els túnels del Mascarat en direcció a Calp. En
canvi, desconeixem si va anar molt més enllà, el registre fotogràfic acaba ací,
sense fotos d’Ifac, Oltà o de l’Estret de Cardos. Però de ben segur, que els
observà de lluny i els deixà pendents per a un futur. En canvi, per a M. Gignoux
(1881-1955), professor de geologia en la Universitat d’Estrasburg, sí que era
una oportunitat única de comparar les formacions de la costa mediterrània
espanyola amb el que ja sabia sobre les del pliocé de França i Itàlia (el 1913 defenia
la seua tesi sobre les formacions marines pliocenes del sud d’Itàlia i de
Sicília).
El seu recorregut en cotxe
de cavalls s’havia iniciat a València i, seguint la costa oriental espanyola, acabaria
a Almeria. Com a punt de partida en l’organització d’aquesta eixida de camp no
s’havien servit de l’edició del 1919 del Mapa Geològic d’Espanya a escala
1:1.500.000, sinó de la més antiga de 1889 a escala 1:400.000, molt més
detallada que l’última disponible. Així i tot, la trobaven poc definida per la
falta d’estudis paleontològics i ho és encara més per a nosaltres, ja que atesa
la complexitat geològica del nostre terme, sorprén la simplicitat que es reflectix
en el mapa, on tot és miocé (25-5 milions d’anys, a partir d’ara Ma) menys el Penyal
d’Ifac que és marcat com a cretaci i no hi ha rastre de l’eocé (56-34 Ma) o
oligocé (34-23 Ma). També tingueren en compte els comentaris sobre el mateix
que va reflectir Lucas Mallada (1841-1921) en els set volums de la “Explicación
del mapa geológico de España”. A més, reberen l’ajuda desinteressada d’algunes
personalitats científiques regionals.
Desgraciadament, no disposem
dels seus quaderns de camp. Ni coneixem qui els guià sobre el terreny i els
mostrà els camins i sendes o si passaren alguna nit a Benissa. Però en canvi sí
tenim llibre on resumiren tot el que descobriren i part de l’arxiu fotogràfic,
que ens permetrà refer el seu camí i gaudir de vistes de fa un segle.
Vinguts de Dénia a través
de Benitatxell aplegaren a Calp, continuant la revisió del que ells creien
continuació de la conca miocena de Benitatxell-Gata (encara no s’havia definit
separadament com a Sinclinal de Benissa) composta de margues, anomenades “tap”
per nosaltres, enquadrada entre el S. del Montgó, el Tossal Gros, el vessant S.
i SO. del Tossal de Navarro, “Santa Bàrbara” (partida de Pinos a Benissa), la
vessant NE de la Serra de Bèrnia i la “Punta d’Ifach”.
Revisada la costa es
dirigiren cap a Oltà, “Peñón d’Hotla” segons ells, pujant fins a prop del cim
sud. Allí observaren com el “Barranc de Calp (o del Mascarat)” talla l’anticlinal
de la serralada de Bèrnia desembocant en la Cala Blanca o el contacte de les
roques oligocenes de Toix i Bèrnia amb les margues miocenes del sinclinal. En aquesta caminada ascendent comprovaren que el que
es deia en el Mapa Geològic d’Espanya no era cert i que en realitat es tractava
d’un bloc de roca calcària eocena suportat per les margues miocenes. Just el
mateix que havien observat per al Penyal d’Ifac. El que significava que en un
moment donat un mantell eocé havia lliscat sobre el més jove miocé i, després
de fragmentar-se, havia donat lloc a Oltà, Ifac i, els més menuts i descoberts
més tard, Cosentari i part del Tossal de la Cometa.
A banda de l’observació
geològica, també ens deixaren una sèrie de fotografies des d’aquell punt, interessants
per separat, però més encara si són muntades formant una panoràmica que abasta
des del Mascarat fins a l’Estret de Cardos. El més important d’ella no és que
eixe dia els núvols fregaren el cim de Bèrnia o que tot el terreny apte per al
cultiu es trobava aprofitat al màxim, sinó que després de cent anys el paisatge
sembla no haver tingut cap canvi substancial, a banda dels quatre carrils de
l’autopista AP-7 solcant la vall seguint de prop el curs del barranc. I és que encara
que sobre les parts altes de les faldes d’Oltà i en la corona dels menuts
tossals que l’envolten, en sols miocens solts i profunds, sí que s’observaven
taques boscoses, amb tota seguretat pinedes, que ara proven d’estendre’s sobre
tots aquells terrenys de cultiu hui en dia abandonats, tot això amb el permís
dels incendis, Bèrnia continua erma. No sabem si algun dia podrem veure evolucionar
les comunitats vegetals en eixes faldes de la muntanya anomenades Cepellar o Pedrissa
(denominacions que indiquen la secular escassesa de vegetació) castigades pel
foc, el pasturatge, l’aprofitament de qualsevol tipus de llenya per a múltiples
usos i el fort pendent, tots factors que han exhaurit la fertilitat del
terreny.
Baixant, de camí a “Santa Bárbara”, en la meitat de la vessant es trobaren
la sèrie de margues blaves interrompuda per algeps colorats que, encara que amb
dubtes, els semblaren algeps de Keuper triàsics (251-201 Ma). Aquesta
disposició intercalada de materials no coincidents en l’escala temporal, els va
fer pensar en grans dislocacions dels estrats. Efectivament, anys després s’ha
comprovat que la distensió que va provocar la falla del Mascarat provocà el
sorgiment a través de les capes miocenes d’algeps triàsics i d’unes roques
negres anomenades ofites. Els primers, per la seua càrrega salina donaren un caràcter
salat a les aigües de la zona i d’ací també el nom alternatiu del Barranc del Mascarat
o de l’Estret: Barranc Salat. Les segones foren la causa de l’existència de la
Pedrera de la Mola.
Després prengueren el camí que puja a Pinos des dels Lleus, passant a
prop de l’Estret de Cardos, deixant-nos una magnífica vista del Barranc del
Mascarat eixint del tall en la muntanya i iniciant el camí cap a la mar. Igual
que en la primera vista panoràmica, els bancals ocupen tots els terrenys aptes
per al conreu, mentre que la vegetació silvestre es veu reduïda a simples
matolls i uns pocs pins esparsos en el paisatge. Però, tal vegada el més
sorprenent siga observar el llit i les vores del barranc pràcticament netes de baladres,
canyars o qualsevol altra vegetació típica de ribera. I és que en aquell món
agrícola, tot tenia el seu paper, tot era aprofitable.
Passada la seua “Santa Bàrbara”,
abandonaren el nostre terme en direcció a Marnes, passant per la teulera del
Cau, cap a l’interior de la comarca, per tal de desentranyar la successió de
mantells i estrats geològics. Segons les seues observacions, la serra de Bèrnia
té una orientació SO-NE i està formada per un anticlinal que ve a morir al NO
d’Oltà, entre aquesta muntanya i l’”ermita de Santa Bàrbara” o Pinos. Des
d’aquesta mateixa, un altre plec anticlinal, recolzat en el precedent, forma
pel seu flanc sud les crestes que culminen en el Tossal de Navarro. Entre tots
dos quedaria la partida de Pinos, res més que una menuda conca miocena.
Però deixem que ells mateixos ens expliquen la disposició dels estrats seguint
el tall geològic que realitzaren entre “Santa Bárbara” i la punta d’Ifac: “l’anticlinal
del massís de la Solana mostra sobre el seu flanc SE el cretaci, sense dubte
Urgonià (4), suportant un conglomerat bretxa (5) d’una desena de metres d’grossària.
Aquest pareix, entre el Tossal de Navarro i Santa Bàrbara, estar recobert en concordança
per una calcària amb Scutelles (un tipus d’equínid o eriçó de mar) (6), la qual
posició sembla ací molt estranya, ja que per sobre venen les calcàries amb
menudes Lepidocyclines (foraminífers), les calcàries amb fragments d’Oursins (equínids)
i les calcàries amb Lepidocyclina
efephantina M. Ch. (7-10). Recolzats sobre aquests venen les calcàries amb
Pecten (un tipus de mol·lusc o petxina)(11) i després un nivell amb Pecten i
Scutelles (12), sobre les que reposen finalment les margues blaves que reomplin
tota la conca terciària (15). Més a l’E., entre Santa Bárbara i el Peñon de
Hotla, nosaltres retrobàrem la mateixa successió, excepte els conglomerats de
base i el nivell amb Scutelles: sobre les capes amb restes d’Equínids (eriçons
de mar) (9), el nivell amb grans Lepidocyclines sembla faltar localment, a menys
que haja escapat a la nostra atenció. Les capes amb Pecten són gresoses en la
base (12), i passen cap a la part superior a ser margues amb Flabellipecten Urgolinii Dep. Et Rom. (13),
on s’intercalen els nivells lenticulars gresosos (12)”.
Acabat el treball de camp per l’interior de la comarca, tornaren a passar
per Benissa ja de camí a Altea, però abans ens deixaren unes últimes fotografies
des dels molins del Collao mirant cap al sud. Contrasta l’animat veïnat actual
amb la solitud de les instantànies, sols bancals escalonats, un refugi de pedra
en sec i la motxilla dels exploradors.
Fins ací el recorregut de P. Fallot i M. Gignoux per la part geològicament
més diversa i interessant del terme de Benissa. Una finestra oberta, gràcies a
les fotografies que ens deixaren, a un passat menys llunyà del que podríem
pensar.
Bones Festes a tots!
Bibliografia.
Gignoux, M. i Fallot, P., Contribution à la connaissance des terrains
néogènes et quaternaires marins sur les côtes méditerranéennes d’Espagne,
Madrid, 1927.
Arxiu Universitari de Granada - http://archivo.ugr.es/
http://annales.org/archives/x/fallot.html
https://fr.wikipedia.org/wiki/Maurice_Gignoux
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada