Escrits en un calaix

 Publicat originalment en el meu altre blog el 01/04/2014 Després de la visita a Dénia , Laborde pren el camí de Calp seguint els passos de Cavanilles i, per tant, en busca de les restes de la Calp el Vell i dels Banys de la Reina.     Gravat CXXXII. Vista de Calp. A cinc llegües al sud del cap de Sant Antoni, es troben dos llocs molt notables pel seu nom i situació, el vell i el nou Calp, distants l’un de l’altre una mitja llegua. El primer es situa entre dues badies, sobre la gropa d’un gran penyal anomenat Ifac, que en forma de promontori s’eleva perpendicularment uns 700 peus sobre el nivell de la mar. Es compara aquest penyal amb aquell de Gibraltar amb el que comparteix el fet de ser innaccessible, tant que els guardes que l’ocupen, tant per senyalar el que passa a la costa o per observar els contrabandistes, es veuen obligats a pujar ajudant-se d’una corda de nusos. Calp, que aquest penyal abriga dels vents del sud, no mostra quasi res que puga donar una idea del que va ser

Publicat originalment en el meu altre blog el 10/03/2014 El Voyage pittoresque et historique en Espagne d’Alexandre de Laborde (1773-1842), polític i escriptor, és sense dubte el segon més conegut, el primer seria el de Cavanilles, recorregut il·lustrat-romàntic per les nostres terres. En aquest llibre recull les observacions que va anar fent a finals del s. XVIII per les diferents terres d’Espanya i s’acompanya de precioses il·lustracions, no d’ell sinó d’altres reconeguts artistes. (Nota: a l’igual que l’anterior la traducció del francés es meua, o siga que…) Gravat CXXIX. Vista del Cap de Sant Antoni. “Sempre seguint la vora de la mar, trobem, a unes deu llegües de Dénia, diverses grutes remarcables per la seua altura, profunditat i les estalactites amb les qual la natura les ha adornades. Un está temptat de comparar-les a les de Staffa, o a aquelles d’Antiparos, si l’emprenta dels colps de martell, encara marcats en la roca, no anunciara que ells han tingut a veure en la seua

Publicat originalment en meu altre blog el 25/02/2014 L’1 d’abril de 1837 el botànic suís Pierre Emond Boissier (1810-88) embarcava a Marsella amb direcció a Espanya. El seu no era un viatge de negocis. El propòsit era fer un recorregut botànic, i en bona part romàntic (del que va deixar constància al Voyage Botanique dans le Midi de l’Espagne pendant l’annéee 1837 ), per un país poc estudiat en aquest aspecte, almenys als ulls de la ciència nord-europea, que de fet no anava molt desencaminada. De camí a la seua destinació principal, Andalusia, aplegà a València el 4 d’abril i, després de gaudir de les festes de Sant Vicent, llogà una cabina en un llaüt per continuar el viatge. Passat el Cap Martí una tormenta el va sorprendre en el mar i els va fer buscar refugi a Ifac. Però millor llegiu-ho vosaltres mateixos (Nota: la traducció de l’original francés és meua, o siga que és prou lliure). “Hifac, que els nostres anomenen sense cap motiu Calp, donant-li el nom d’un poble que es tro

Una modesta contribució al quart centenari de l'ermita de Santa Anna, l'any 2013. El conte és inventat, però l'esbarzer ha existit, jo el vaig veure de menut.   Fa molts, però que molts anys, Sant Francesc estava resant en la seua cel·la i es va sentir temptat. Va eixir fora de l’edifici, es llevà la roba i es llançà sobre un esbarzer que creixia a prop. Sense cap dubte va pensar que el dolor de les espines punxant i esquinçant-li la pell l’ajudaria a oblidar tots els mals pensaments i l’acostaria novament a Déu. L’arbust, apiadat del patiment de Francesc, no volgué ferir-lo i es va despendre de totes les espines a l’instant. Però, no fou el suficientment ràpid, quedant-li les fulles lleugerament esguitades per la sang del futur sant. Des d’aquell moment mai tornaria a ferir ningú i guardaria en aquelles taques roges dins el verd el record d’aquell miracle. També el guardaren els frares franciscans que el cuidaren i anaren plantant-lo en totes les seues comunitats, a mes

La religió és un fet consubstancial a l’ésser humà des dels inicis dels temps. Cada cultura humana ha conreat la seua i ha provat d’estendre-la a tots els territoris que ha dominat. En aquest procés ha omplit el paisatge d’edificis religiosos, en moltes ocasions aprofitant construccions de culte anteriors, i ha adoptat les tradicions populars per tal d’incorporar-les al seu nou imaginari. Aquest article va d’això, dels diferents tipus d’expressió de la religiositat musulmana que hi havia en l’antic “Hisn” (castell en àrab) de Calp, que incloïa a Benissa, Teulada, Calp i Senija, abans de la conquesta cristiana. Dels que ens han aplegat materialment, dels que sols tenim referència en la toponímia o en la memòria popular i dels que tal vegada siguen anteriors a ella. Són: la mesquita, la ràbita i el morabit. La mesquita era el punt de reunió dels fidels el divendres i des de la qual es marcaven les hores de res diàries. Quan parlem de les del nostre terme no hem de pensar en

Fa quasi cent anys, el 1921, dos geòlegs francesos, Paul Fallot i Maurice Gignoux, recorrien la part més meridional del terme de Benissa. Vists de segur pels locals amb els quals es creuaren com a uns excèntrics estrangers. Tots dos havien coincidit en la Universitat de Grenoble, on treballaren sota la supervisió del professor W. Kilian (1862-1925) abans de la Primera Guerra Mundial. En aquells moments P. Fallot (1889-1960) era professor de geologia i paleontologia en la Universitat de Grenoble. A ell no li venia de nou una eixida de recerca com aquesta al voltant de les serralades bètiques, des d’Andalusia a Mallorca (sobre aquesta última va versar la seua tesi doctoral de 1922). N’hi havia fet vàries gràcies al fet que la seua família era econòmicament benestant. Com la que el dugué el 1913 a visitar la zona sud de Bèrnia, ascendint a ella i, aprofitant-se de la seua altura, observar l’intricat paisatge geològic de la Marina Alta des de la seua falda nord. També sabem que travessà