Passa al contingut principal

Alexandre Laborde a Dénia

Publicat originalment en el meu altre blog el 10/03/2014

El Voyage pittoresque et historique en Espagne d’Alexandre de Laborde (1773-1842), polític i escriptor, és sense dubte el segon més conegut, el primer seria el de Cavanilles, recorregut il·lustrat-romàntic per les nostres terres. En aquest llibre recull les observacions que va anar fent a finals del s. XVIII per les diferents terres d’Espanya i s’acompanya de precioses il·lustracions, no d’ell sinó d’altres reconeguts artistes. (Nota: a l’igual que l’anterior la traducció del francés es meua, o siga que…)

Gravat CXXIX. Vista del Cap de Sant Antoni.



“Sempre seguint la vora de la mar, trobem, a unes deu llegües de Dénia, diverses grutes remarcables per la seua altura, profunditat i les estalactites amb les qual la natura les ha adornades. Un está temptat de comparar-les a les de Staffa, o a aquelles d’Antiparos, si l’emprenta dels colps de martell, encara marcats en la roca, no anunciara que ells han tingut a veure en la seua formació. Sembla que és d’ací des d’antic que s’han obtingut els materials per a totes les viles d’aquesta contrada, i sobretot a Dénia. La més remarcable d’aquestes canteres, esdevingudes grutes per l’efecte dels treballs al llarg del temps, es aquesta que es situa sota el Cap de Sant Antoni, l’entrada de la qual és representada en aquest gravat, amb una altura d’uns 50 peus i una llargada aproximadament similar. Roques enormes caigudes de la volta obstruïxen l’obertura i advertixen al viatger de què la seua curiositat no està lliure de perill, però la curiositat guanya ordinàriament a la prudència, i un s’enfonsa amb l’ajuda de torxes dins la galeria subterrània, la qual es dividix en diverses rames, formant una espècie de laberint on seria molt perillós penetrar sense guia. Aquesta gruta recorda un poc a aquelles que es poden veure al voltant de Nàpols i les quals Virgili sembla que va prendre com a model per a la de la Sibil·la. Es veuen varies de la mateixa classe des del Cap de Sant Antoni al Cap Martí, distant una llegua després d’una badia ocupada el seu fons per la menuda vila de Xàbia.”

Com haureu comprovat el dibuix s’allunya de la realitat amb eixes estalactites, però clar, havia de representar el que es deia en el text. Segurament que per eixe motiu els següents dos gravats foren descartats, però no destruïts.


En aquest canvia també la distribució de la vegetació sobre l’arc de la cova.

 

 
Tampoc la vista interior acompanyava molt al text i va ser eliminada.

Gravat CXXX. Vista de Dénia.

“La ruta de Daimús a Dénia es dura i difícil, no oferix res remarcable a banda del xicotet poble d’Oliva, que va ser la pàtria i residència de l’estudiós Mayans,  el qual pel seu bon esperit i cel va contribuir a restablir un millor gust dins la literatura espanyola del segle XVIII. La vila de Dénia, que es troba a tres llegües del lloc d’Oliva, es mostra amb un aspecte imponent; construïda a la vora de la mar i al peu d’una muntanya coronada per velles muralles. Malauradament, aquest conjunt perd prou vist de prop en descobrir només ruïnes, abandonat el camp per a la imaginació i la memòria, on de fet, hi ha molts temes d'interès i la meditació. Les restes de murs circulars, sobre els que la mar rutlla avui i on l’arena omple l'interior, van ser una vegada els terrenys d'un gran i freqüentat port, aquestes ruïnes que coronen la muntanya van ser una vegada un temple famós consagrat a Diana, d’ací l’origen del nom antic Dianum que fou donat a la vila pels Romans, l’Artemisia dels Grecs. Aquests darrers coneixien també a Dénia sota el nom d’Hemeroscopium, que significa, sentinella de dia per ser un punt de reconeixement per als navegants que la descobrien de molt lluny. El Mongo  muntanya distant una llegua i mitja de Dénia, pel costat oest, es veu dins la mar des de quinze llegües. La tradició ens diu  que aquesta vila era florent abans que els Romans la prengueren, i és que ella va ser bastida pels marsellesos una volta que aquesta colònia Focea va ser el suficientment pròspera per fundar-ne altres. El fet es que una part dels murs, veïns de l’antic port i flanquejats de grosses torres es anomenat encara al dia de hui, barri dels marsellesos. Els propietaris successius d’aquesta vila, Marsellesos, Romans, Gots i Àrabs, han deixat traces de la seua estada; un ull entrenat podrà reconéixer sota l’herba i arena que cobreixen les runes  les restes dels diferents pobles que l’han habitada.”

També de la vista des de la replaça que hi ha davant del palau del governador al castell de Dénia hi ha una altra versió, aquesta sense gent. Observeu que en totes dues es veu Eivissa al fons, a més del castell d’Olimbroi i la torre del Gerro.

D’igual manera aquesta bonica vista de la porta d’entrada al castell es va descartar.

 

Gravat CXXXI. Plànol de Dénia.

Els diferents punt d’interés del plànol van marcats amb una lletra que té la corresponent explicació en el llibre. No m’allargaré més posant-los ací. Però si algú té interés en saber el significat d’algun que deixe un missatge.

En la pròxima entrega Calp, també amb descartes.


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Visita geològica de P. Fallot i M. Gignoux a Benissa

Fa quasi cent anys, el 1921, dos geòlegs francesos, Paul Fallot i Maurice Gignoux, recorrien la part més meridional del terme de Benissa. Vists de segur pels locals amb els quals es creuaren com a uns excèntrics estrangers. Tots dos havien coincidit en la Universitat de Grenoble, on treballaren sota la supervisió del professor W. Kilian (1862-1925) abans de la Primera Guerra Mundial. En aquells moments P. Fallot (1889-1960) era professor de geologia i paleontologia en la Universitat de Grenoble. A ell no li venia de nou una eixida de recerca com aquesta al voltant de les serralades bètiques, des d’Andalusia a Mallorca (sobre aquesta última va versar la seua tesi doctoral de 1922). N’hi havia fet vàries gràcies al fet que la seua família era econòmicament benestant. Com la que el dugué el 1913 a visitar la zona sud de Bèrnia, ascendint a ella i, aprofitant-se de la seua altura, observar l’intricat paisatge geològic de la Marina Alta des de la seua falda nord. També sabem que travessà

Religiositat en l'antic Hisn de Calp

La religió és un fet consubstancial a l’ésser humà des dels inicis dels temps. Cada cultura humana ha conreat la seua i ha provat d’estendre-la a tots els territoris que ha dominat. En aquest procés ha omplit el paisatge d’edificis religiosos, en moltes ocasions aprofitant construccions de culte anteriors, i ha adoptat les tradicions populars per tal d’incorporar-les al seu nou imaginari. Aquest article va d’això, dels diferents tipus d’expressió de la religiositat musulmana que hi havia en l’antic “Hisn” (castell en àrab) de Calp, que incloïa a Benissa, Teulada, Calp i Senija, abans de la conquesta cristiana. Dels que ens han aplegat materialment, dels que sols tenim referència en la toponímia o en la memòria popular i dels que tal vegada siguen anteriors a ella. Són: la mesquita, la ràbita i el morabit. La mesquita era el punt de reunió dels fidels el divendres i des de la qual es marcaven les hores de res diàries. Quan parlem de les del nostre terme no hem de pensar en

Pierre Edmond Boissier a Ifach

Publicat originalment en meu altre blog el 25/02/2014 L’1 d’abril de 1837 el botànic suís Pierre Emond Boissier (1810-88) embarcava a Marsella amb direcció a Espanya. El seu no era un viatge de negocis. El propòsit era fer un recorregut botànic, i en bona part romàntic (del que va deixar constància al Voyage Botanique dans le Midi de l’Espagne pendant l’annéee 1837 ), per un país poc estudiat en aquest aspecte, almenys als ulls de la ciència nord-europea, que de fet no anava molt desencaminada. De camí a la seua destinació principal, Andalusia, aplegà a València el 4 d’abril i, després de gaudir de les festes de Sant Vicent, llogà una cabina en un llaüt per continuar el viatge. Passat el Cap Martí una tormenta el va sorprendre en el mar i els va fer buscar refugi a Ifac. Però millor llegiu-ho vosaltres mateixos (Nota: la traducció de l’original francés és meua, o siga que és prou lliure). “Hifac, que els nostres anomenen sense cap motiu Calp, donant-li el nom d’un poble que es tro